Aprofitant la celebració de la Fira de Sant Isidre, serveixi aquest recull de fotografies per recordar els homes i dones que durant dècades han treballat els camps de Viladecans. Les fotografies van ser realitzades pel meu germà Anton i jo mateix a principis de 1970, data en què començàvem a bellugar-nos per Viladecans.
.jpg)
Eio Ramon
L’autor planteja les
conseqüències de viure, com fem tots, intentant evitar el dolor, tant físic com
emocional. Comptem amb els mitjans per fer-ho i ho fem tant com podem. La
felicitat total i absoluta és el nostre objectiu i el que compta són actituds com
la resiliència i el saber veure com a oportunitats els reptes amb què ens
trobem. Tot molt guai i positiu.
Però Byung-Chul Han
considera que el dolor s’interpreta avui com una feblesa condemnada a emmudir,
i que la societat activa està dominada pel concepte de rendiment i de
capacitat. Penso que té raó. Crec que aquesta concepció de fons és la que fa
que, per exemple, anem canviant contínuament el nom de les persones que
pateixen greus afeccions que els impedeixen dur una vida autònoma. Ja no
parlem, per descomptat, d’antigues definicions que avui ens semblen molt
ofensives perquè han esdevingut veritables insults, com idiota o imbècil.
Parlem del pas de “subnormals” a “deficients”, a “disminuïts”, a
“discapacitats” i actualment “persones amb diversitat funcional”. Crec que al
darrere d’aquestes denominacions hi ha un doble problema: algunes paraules
aviat es converteixen en insults, com a expressió del menyspreu que continua
produint, per més que l’emmascarem, el sentiment de superioritat sobre qui no
pot seguir el nostre mateix ritme. I també que no suportem l’evidència que hi
ha un dolor gran que ens sembla absurd i una incapacitat gran que ens sembla
injusta. I convertim la impotència en un joc de paraules fins a treure’ls tot
significat. Perquè ja em direu què vol dir “diversitat funcional”. No res.
Byung-Chul Han més aviat
considera el dolor com una connexió amb la realitat, com a veritat, mentre que
la societat pal·liativa ens fa viure permanentment anestesiats. El dolor és
motor de transformació i de creativitat. Considera que és una configuració
cultural i que té molta relació amb el poder, per més que ja no s’exhibeix
públicament. Però continua existint. Ho he pensat de vegades quan s’elogien
tant, per exemple, els emprenedors, sobre els quals s’acaba carregant el pes de
donar respostes solvents a l’atur. La seducció de l’aparent llibertat actua com
a una motivació per a l’autoexplotació. El neoliberalisme ens porta a
considerar els aturats com a fracassats, perquè el que mola és jugar-se els
propis estalvis, treballar molt més del raonable i carregar no només amb la
teva responsabilitat com a treballador sinó també com a empresari.
I és que el patiment del
qual és responsable la nostra forma d’organitzar-nos com a societat, diu
Byung-Chul Han, es privatitza i es converteix en un tema psicològic. L’exemple
també és clar: si t’assetgen a la feina, l’ambient cultural -que hem vist promogut
tantes vegades a sèries i pel·lícules- t’envia al psicòleg i no al sindicat.
Amb la qual cosa potser resols el teu problema (resols, en el sentit de
suportar-lo millor) però no el problema del col·lectiu. Per això, diu l’autor,
“en lloc de revolució el que hi ha és depressió”.
El filòsof coreà opina que
el dolor i la felicitat sovint van de bracet i que el dolor et connecta amb el
més profund de tu mateixa i et fa avançar.
Encara hi he trobat un
parell d’idees que em semblen ben interessants: la profusió d’imatges doloroses
que veiem als mitjans de comunicació i a les xarxes actuen com a cuirassa
respecte al dolor, el normalitza i ens l’amaga. La mort de l’Aylan, aquell infant
de tres anys que fugia de Síria n’és un exemple. L’escàndol ens va durar quatre
dies i prou que ens n’hem oblidat a l’hora de prendre decisions polítiques.
I un pensament que a mi
m’aporta esperança: diu Han que no consta que la Intel·ligència Artificial,
això que ens fa cada dia una mica més de por, pateixi. Per tant mentre sigui
així nosaltres, humanes adolorides, avançarem més que ella. O, dit d’una altra
manera, qui no es consola és perquè no vol.
El Laboratori de Ficció
digital va néixer l’any 2020 des de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la
Diputació de Barcelona sota la direcció de l’especialista en literatura i
ficció digital infantil i juvenil, Lucas Ramada Prieto. Es
va començar a treballar a partir de la mostra de videojocs de la sala Zooom del
CCCB, creada en el marc de l’exposició Gameplay: Cultura del videojoc on
hi havia una selecció de jocs que deixava de banda els títols més comercials i
coneguts en favor d’obres independents que plantegen reflexions i diverses
maneres de jugar –des de la competició i la cooperació a, fins i tot, la
contemplació– que trenquen molts dels prejudicis que es tenen sobre el videojoc
i mostren les seves extraordinàries possibilitats expressives i creatives.
Els professionals de
diverses biblioteques de la Xarxa, entre elles la Biblioteca de Viladecans,
participen en un grup de treball que es va crear en un primer moment i que té
per objectiu descobrir les diferents formes d’experimentar el món del videojoc i
la ficció digital i, així, introduir els videojocs als centres bibliotecaris
com a part important de la cultura que ja són.
Fruit d’aquest treball, les
diferents biblioteques organitzen una sèrie de dinàmiques i activitats
centrades en el mateix acte de jugar en què participen infants i adolescents.
Aquestes dinàmiques o Clubs de
(vídeo) joc
són un exercici de reflexió
col·lectiva per crear un nou coneixement compartit entorn de la literatura
digital infantil i juvenil, on els professionals de les biblioteques esdevenen
mediadors en ficció digital.
L’alumnat de l’institut que
ha participat en aquestes primeres sessions va reflexionar al voltant del tema Escollir,
importa? Després de xerrar sobre els hàbits de jocs, es va jugar a
propostes on la presa de decisions i camins era determinant. Aquests videojocs
van ser A duck has an adventure, Ord i Mitoza. Aquesta primera
experiència ha resultat enriquidora tant per a l’alumnat com per als
responsables del programa, ja que van sorgir converses interessants i
inspiradores així com un intercanvi de coneixements i experiències al voltant
de la ficció digital.
Per aquest motiu, l’objectiu del programa és oferir
sessions obertes a la resta del públic infantil de la ciutat quan es reprenguin
les activitats a l’edifici propi de la Biblioteca.
Barcelona: Club Editor,
2023
La
protagonista d’Aterratge decideix volar a Islàndia amb tres desconeguts
per fotografiar-se dins la carcassa d’un avió estavellat el 1973. Una decisió
que mai hauria pres abans de Tot Allò. Però el viatge desperta alguna cosa al
fons del pou. Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar.
Una altra decisió, escriure al pilot que va caure fa cinquanta anys. El Gregory
respon, li explica tots els detalls de l’aterratge sense mica de literatura. I
ella, que veu símbols a cada cantonada, s’adona que no pot passar-se el futur
fent veure que el passat no ha passat. L’intercanvi entre aquestes dues
persones allunyades per tot –la geografia, el temps històric, la condició, i
una pandèmia per torna– produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no
se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre.
Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat
aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar.
Entremig, una pandèmia, amics i lectures que són bots salvavides. Concreta,
exacta i tibant, aquesta novel·la indaga en la gran por que centra qualsevol
vida.
Los 500 mejores álbumes de la historia
Bilbao: Liburuak, 2022
L’editorial Liburuak ha editat el
llibre Los 500 mejores álbumes de la historia, de Rolling Stone. Un volum d’exquisida factura visual (256 pàgines amb
grans fotografies i les portades de cadascun dels discos així com l’elaborat
amb les votacions d’un panell d’artistes, compositors, productors, periodistes
i membres de l’equip de la revista (entre els músics figuren Beyoncé, Taylor
Swift, Stevie Nicks o Billie Eilish), i en el qual si alguna cosa es visualitza
clarament és la revaloració de la música negra i de la música feta per dones.
Tan discutible com qualsevol altra llista, però ple de discos incontestables.
El llibre és una celebració de la gloriosa història d’un format, el de l’àlbum
que ens explica una història en una seqüència particular, que continua sent el
gran test creatiu per a qualsevol músic que aspiri a perdurar, per molt que les
successives transformacions de la indústria hagin amenaçat (sense èxit) amb
reduir-lo a l’obsolescència.
Missió
hibernació
Cathon
Barcelona: Bindi Books,
octubre de 2022
La Mimosa i en Sam són dos
bons amics que viuen plàcidament al bell mig del jardí. Junts resolen misteris
i donen un cop de mà als animals que hi viuen. Un còmic divertit i enginyós per
als més petits! En aquest nou conte, els dos amics investigaran com hivernen
els animals al bosc. Aconseguiran adormir-se?
 |
| El malson, per Johann Heinrich Füssli, 1781 |
Què hi pots fer més que
seguir el corrent? Res, però, com deies l’altre dia parlant amb una amiga,
sortiràs ben tocada i enfonsada de tot això. I no només tu. Tenim moltes
maneres de seguir en contacte amb qui volem, de comunicar-nos, però comences a
estar fins al capdamunt de que les pantalles de tota mena siguin les
protagonistes, que s’anul·lin activitats que t’agraden i estar lluny de la gent
que vols. Tot té un sentit i estàs segura que algun dia tornaran les coses
millors de la vida, aquelles que comparties sense les fronteres de la pell i
l’alè. Encara que no pots suportar que hagi de passar tant de temps abans que
tot s’arregli i tornem a la normalitat de debò. T’estàs tornant cínica i
rondinaire, com mai no ho has estat.
Sí, ja et repeteixes que
estàs bé i la família i els amics també. Però l’esperança que cada dia intentes
que no marxi és, a poc a poc, més exigua. Et sents dir paraules d’ànim i ja no
et sonen tan sinceres. No te les creus. Intentes somriure com abans i et costa
més, perquè coneixes gent que ho està passant molt malament i no hi ha consol.
Tothom et diu que cal conformar-se, fer les coses bé, deixar que el temps vagi
passant, tenir força d’esperit i pensar en tot el que tenim de bo... i a tu se
t’està acabant la paciència! I de vegades et guanya el pessimisme, la desgana i
la tristesa, com si fossin nous genets de l’Apocalipsi.
Qui ens ho diria que
patiríem aquest malson i totes les conseqüències que ha comportat? Tot és
diferent, tot és incert, i sembla que no ho aconseguirem. Creiem que, quan tot
s’acabi, res no tornarà a ser com abans de començar aquesta història de terror,
i en part tenim raó. Moltes coses han deixat de ser, i d’altres han vingut per
quedar-se força més temps, com la paraula ‘crisi’. Voldries ser optimista i fer
bona cara, però no tires endavant. Fins i tot les paraules de suport de vegades
et sonen falses, com un mantra supersticiós que compartim per lluitar com sigui
contra el que li ha capgirat tot.
Ja sé què demanar a les
estrelles, en lletres majúscules i lluminoses: que aquesta parasòmnia
desaparegui. Serà possible?
Recuerdo la voz de todos ellos, pero sobre todo de los dos que fueron
compañeros, la voz del Villarreal, a quien en la foto se le ve toda la gorra,
pero la cara queda tapada más abajo de la nariz, la voz del Fernández Machuca.
Está en el centro, en segunda fila, con un mechón de pelo apuntando en la
frente, un jersey oscuro de pico y una pegatina. El puto tiempo se los llevó.
Al Cesc Baltasar, futuro conseller, le rapó la melena y el bigote de cantante
de rock.
Era la
fiesta de Treball y todos iban sin corbata. El Guti con su barba leninista,
siempre descorbatado, como el Gregorio, como Luis, como Antonio, como todos, si
los miramos detalladamente. Todos excepto uno. Lleva una corbata como si
estuviera en la oficina, agarra la botella de cava a dos manos y a diez dedos.
Sonríe como si le hubiera tocado en una tómbola. El puto tiempo ha pasado como
una apisonadora por su mente, su espíritu y su biografía. Ramón Tamames,
candidato a presidente del gobierno de la extrema derecha. Quien te ha visto y
quien te ve.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
A inicis del 1955 ell i la
seva esposa es van traslladar a Gavà. Coincideix que en aquell moment es
buscava organista per a l’església de Sant Pere de Gavà, càrrec que li va ser
encomanat, juntament amb el de director del cor de l’església. Una carta de recomanació
del mossèn de la parròquia i el cop de mà del seu amic Julià, l’ajudaria a
començar a treballar a la Roca on restaria fins a la jubilació.
El gener del 1955 en Ramon
Marcó s’instal·lava a Gavà i va començar a tocar l’orgue de l’església i a
dirigir el seu cor. Des d’aquell moment va estar molt implicat a la vida
musical de Gavà i d’altres localitats properes com ara Viladecans i Sant Boi de
Llobregat, on va dirigir diferents corals. El mateix 1955 li van oferir dirigir
l’Agrupament Coral la Lira de Viladecans, del qual va ser mestre director fins
al 1976, i també hi va dirigir el cor infantil La Trepa. L’any 1957 va començar
a dirigir el petit cor de les monges Vedrunes de l’Hospital de Sant Llorenç de
Viladecans; a més del cor de pagesos de Gavà.
També va dirigir la Coral
la Nova Igualtat de Gavà (1973-1978); va ser mestre director de la Coral
Renaixença de Sant Boi de Llobregat des de la seva fundació, l’any 1975, fins
al 1991; va col·laborar amb el grup benèfic Art i Caritat de Gavà, que organitzava
actes benèfics i actuacions a hospitals i asils, i feia d’organista a casaments
a Gavà i Bruguers. A més, impartia classes particulars de piano i solfeig.
Amb les corals que va
dirigir va viatjar arreu de Catalunya, Espanya i algunes ciutats europees. El
29 de desembre de 1966 la Coral Sellarès va actuar en un programa de TVE
cantant nadales. L’any 1972 va dirigir la Sellarès en una actuació al Palau de
la Música Catalana i el 1991 al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
Ramon Marcó era un amant de
la música clàssica, però també dels musicals i de la literatura, en especial de
l’escriptor Josep Pla. També l’apassionava la història i la riquesa patrimonial
de Gavà, per la qual cosa li agradaven les converses que tenia a l’Arxiu
Municipal de la Ciutat. També passava hores de lectura al Museu d’Història de
Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya.
El 20 de desembre de 2015
es va donar el seu nom a la principal sala d’assaig de l’Espai Maragall, Centre
d’Arts Escèniques de Gavà.
Amb motiu de la proximitat
del centenari del seu naixement, el Concert de Nadal de l’any 2022 de la Coral
Sellarès va estar dedicat a la seva memòria. Era el tret de sortida d’aquesta
commemoració.
El 9 de març de l’any 2023
va ser el centenari del naixement del mestre Marcó. Per aquest motiu, la Coral
Sellarès i l’Associació d’Amics del Museu, amb la col·laboració de l’Ajuntament
de Gavà i l’Arxiu Municipal, van organitzar un acte d’homenatge In Memoriam el
26 de març a l’Espai Maragall, amb la participació de la Coral La Lira de
Viladecans, la Coral Renaixença de Sant Boi de Llobregat, la Coral La Igualtat
de Gavà i la Coral Som i Serem de Viladecans.
Montse Pastor
Una altra passatgera, més
prudent que no pas jo, pregunta si realment va a Cornellà. I un joveníssim
xofer, ens ho confirma i ens diu que som les dues primeres passatgeres del
primer recorregut del primer bus M5. També ell s’estrena com a conductor i com
a treballador. “És la primera sorpresa agradable que em dona Avanza”, dic. “És
que no és Avanza, em respon el conductor”. I no, és Monbús-Juliá, amb un
autobús gran i nou de trinca. De fet, Avanza i Monbús són “tal para cual”, però
reconec que em fa il·lusió.
El bus M5 fa avui el
recorregut Gavà-Cornellà, però en breu –em diu el xofer– farà Castelldefels
Cornellà. Cada deu minuts, diu a la parada.
Bona idea, en qualsevol
cas. L’arribada a Cornellà et permet comunicar-te via Renfe amb l’altra banda
del riu cap al Penedès, cap a Manresa i cap al Maresme, passant, si vols pel
cor de Barcelona. Tens la línia blava de metro i el tramvia. Cotxes nous, xofers
engrescats... Ara només falta que mantinguin realment el que prometen.
De fet aquest enllaç
llançadora amb Cornellà no és nou. La Mohn, quan Renfe i FFCC van encallar-se
amb la construcció de l’Ave, va posar en marxa una nova línia que feia això
mateix i que no recordo com se deia. Van jurar que no era circumstancial, però va
desaparèixer quan es va normalitzar la situació. Bé, normalitzar és un dir,
perquè la normalitat al Baix vol dir ensurt rere ensurt.
Mercè Solé
Un
mal any per deixar de fumar és el quart llibre publicat de l’autor, després d’Estudiants?, i
els poemaris Paraules no dites i Quadern de bitàcola. El poeta
treballa com a orientador educatiu a l’institut Pompeu Fabra de Martorell i és
membre fundador del grup local de poesia dels Amics de la Llibreria Nou Rals,
on es fan trobades mensuals des de fa nou anys. A més a més, és el dinamitzador
del grup de conversa d’anglès de la biblioteca de Viladecans i professor de
balls llatins.
En
aquest poemari, al llarg de 40 poemes potents de títol breu, el poeta ens
descriu un any de la seva vida, però hi apareixen inquietuds que li són
atemporals, que fa temps que el persegueixen. El pensament de l’autor està
sintetitzat, sense floritures complexes i deixant enrere la por a mostrar-se
que s’entreveia en el seu primer poemari, on predominaven els versos plens de
metàfores i una mica recargolats. Ara l’hermetisme s’ha anat difuminant i ens
obre la porta. És un convit a traspassar-la, ja que el guany serà de bon tros
molt més gran que l’esforç.
És una poesia que no se sotmet a la mètrica. El poeta la
utilitza si li convé, però no renuncia a l’estructura lliure, si cal. La
majoria dels poemes, per no dir gairebé tots, estan encapçalats per un títol
breu, perquè el poeta destil·la, no vol res sobrer. Al mateix temps, és un
autor exigent, amb ell i amb els altres. Per exemple, al poema Léolo ens
ho adverteix:
Millor fer un palau de
la soledat,
i posar tots els
requisits del món
per a qui vulgui
traspassar la porta.
Aquesta
exigència és un avís, en cap cas és una imposició. És una cerca de compromís
sòlid en allò que fa i també en allò que espera rebre dels altres.
A més
a més d’exigent, és també escèptic. En els seus versos ataca amb força, però
també amb desànim, la massa que s’allunya del pensament crític: aquest ramat
que no fa preguntes i que repeteix sense filtre allò que escolta sense
qüestionar-ho. Al poeta li sap greu aquesta uniformitat d’idees, la pobresa de
criteri, i sobretot, que aquells que manifesten aquesta pobresa de criteri
justament la visquin com una certesa inflexible. Ell intenta refugiar-se’n,
busca un aixopluc. Però la pau desitjada és molt fràgil i està amenaçada
constantment. Per això, a estones se sent vençut, tot i que no renuncia a
l’inconformisme. Com diu a Derrota:
Té bon gust la derrota
quan saps que no és
aquesta
victòria mediocre
que comprarien a
qualsevol preu
aquests éssers sense
ànima
que corren pels
carrers.
Els
tres trets fonamentals que defineixen el seu caràcter: l’exigència,
l’escepticisme i l’inconformisme, el condemnen dins el pou de la soledat. Però
no és un aïllament volgut, al contrari. Conté resignació que conserva una
crida, però que deixa pas a la desesperança que hi comença a fer niu.
L’isolament li fa por i sent abatiment pels propòsits i desitjos no realitzats.
Com a vies d’escapament, cerca ànimes afins.
Malgrat
aquests sentiments misantròpics, el poeta persevera, no decau. Les vivències li
recorden tossudament allò que ja sap, però no li impedeixen posar-se dempeus
una vegada i una altra per deixar lloc a l’esperança:
quan vinguin les pluges
tornarem
tots a ensopegar amb les mateixes pedres,
repetirem les mateixes
preguntes
i voldrem creure que
algú les respon.
Perquè,
com el poeta, necessitem creure que algú les respon.
Sílvia
Lleonart Roura
D’aquest
gran conflicte bèl·lic se n’han produït multitud de pel·lícules, videojocs,
jocs de taula... Jo em vaig aficionar a aquest tema a través del videojoc Medal
of honor de Playstation 1. Des de llavors, vaig voler saber més i
més de les dues grans guerres europees. De fet, fins i tot hi ha grups de
música dedicats a aquesta temàtica, com Sabaton, una banda sueca de power
metal i que, com no, és de les meves preferides.
En una
botiga que hi havia a Castelldefels, avui dia tancada, vaig tenir ocasió de
provar el wargame Memoir ’44. Es tracta d’un joc de taula de temàtica
bèl·lica en què dos jugadors s’enfronten en una sèrie d’escenaris. Un dels jugadors fa
el rol d’Aliat i l’altra el de l’Eix. De fet, la idea és jugar a
cada escenari amb els dos bàndols, ja que l’experiència canvia en cadascun
d’ells.
El
tauler de joc es divideix en tres seccions: flanc esquerre, zona central i
flanc dret. Té un total de 13 hexàgons de llarg i 9 d’alt. Quan es vol començar
una partida s’ha de triar un dels 16 escenaris que inclou el joc. Després, el
propi escenari t’indica on has de posar boscos, pobles, rius,
ponts, búnquers, filats, sacs de sorra... i les unitats,
que n’hi ha de tres tipus: infanteria, blindats i artilleries.
Diguem que els escenaris són plantilles que has de plasmar en el propi tauler de joc
amb els diferents components.
Totes
les unitats, així com els diferents tipus de terrenys i obstacles,
tenen les seves particularitats. Per exemple, la infanteria pot moure
una casella i atacar o bé moure dues caselles i no atacar. A més, quan ataquen,
tenen un abast de tres caselles. No obstant, mentre més lluny estigui
l’objectiu, menys daus es llancen i, per tant, menys probabilitats
d’encertar es té. Per parlar una mica dels terrenys, si tens una unitat
d’infanteria ficada en un bosc, per exemple, aquest ofereix
protecció i el que fa a l’atacant és que llenci menys daus.
Mecànicament
el joc és molt fàcil de jugar. L’escenari triat et diu amb quantes cartes comences
la partida i qui és el primer jugador. També t’indica què has de fer per
guanyar. Quan és el teu torn has de jugar una carta de la teva mà. La majoria
d’elles et diuen quantes unitats pots activar i de quina zona del
tauler: flanc dret, flanc esquerre o zona central. En activar una unitat el
que pots fer amb ella es moure-la pel tauler i després atacar si és que pot, depenent de les
restriccions que tingui la unitat activada. Recordo que la infanteria,
per exemple, si mou dues caselles no pot atacar després. Les artilleries,
per posar un altre cas, només poden moure o atacar quan són activades, no poden
fer les dues coses. També hi ha cartes que tenen regles més especials i
que et permeten fer bogeries com atacs aeris, moure quatre unitats qualssevol
del tauler (sense tenir en compte la secció en què estiguin situades), moure tots
els blindats d’una secció del tauler...
Els
atacs sempre es resolen amb tirades de daus. A l’atacar es té en compte:
el tipus d’unitat atacant; la distància entre atacant i defensor; el
tipus de terreny en què es trobi el defensor; el tipus d’obstacle (búnquer,
sacs de sorra...) que hi hagi (si n’hi ha algun) a la casella on es trobi
el defensor. Llavors es llencen més o menys daus. Per causar impactes
s’ha d’obtenir en els daus el símbol corresponent a la unitat defensora
o bé el de les bombes (comodins). Les artilleries només són
destruïdes amb les bombes. Tants símbols obtinguis en el llançament,
tants ninots treus del tauler de la unitat defensora. La infanteria té
4 ninots, els blindats 3 i les artilleries 2. Quan una unitat es
queda sense ninots, és destruïda. Els daus també tenen el símbol d’una bandera.
Aquest el que fa és fer retrocedir a la unitat defensora una casella.
No cal
dir que un cop vaig haver provat el joc a la botiga de Castelldefels vaig
comprar-lo per tenir-lo jo també en la meva ludoteca. Memoir ’44 és un wargame idoni per iniciar-se
en aquest tipus de jocs que ofereix partides relativament curtes en comparació
amb altres títols del mateix tipus. Si una cosa tenen els wargames és que són llargs i complicats. Memoir
’44 és tot el
contrari.
Cristian Becerra
El último viaje,
historias de un funerario es un libro
que nunca pensé en escribir. La culpa, en cualquier caso, la tiene Vicenç Tugas
como instigador del delito. Quizás era mi destino, puesto que cuando llegamos a
Viladecans desde la Torrassa de l’Hospitalet me fui a vivir a poco más de cien
metros del cementerio. En nuestra casa hoy se levanta un Mac Donald, pero
cuando entonces me preguntaban donde vivía, mi respuesta siempre era la misma:
cerca del cementerio.
-¿No tienes miedo de los muertos?- me decían.
-No. Los muertos están muertos- respondía yo,
con la incontestable y limpia lógica de la infancia. En aquellos tiempos los
muertos iban al cementerio como los payeses al campo, a paso de caballo.
Recuerdo el sonido metálico de los cascos en el asfalto de la carretera cuando
se acercaba la carroza fúnebre, los penachos negros de las caballerías. A
menudo, una procesión la seguía a pie hasta el cementerio.
El tiempo, los años, habían hecho de este
libro una asignatura pendiente entre el Vicenç y yo. Tengo historias para hacer
un libro, me decía. Me insistía. Nos decidimos durante el covid, quizás porque
escribir sobre la muerte no dejaba de ser una manera ilusoria de intentar
eludirla, de esquivarla.
Uno de los peligros de un libro como este, era
que acabase siendo un conjunto de anécdotas sobre entierros y funerales dónde
alternase el chiste y la truculencia. He intentado, y no sé si conseguido, que
no sea así. Uno de los comentarios de quienes lo han leído es que se esperaban
algo más tétrico. No como una queja, sino como una virtud. Su lectura es más
amable que desabrida. Tiene la luz de las cosas de la vida que iluminan la
oscuridad de la vieja dama de la hoz sin martillo. Sus páginas aspiran a provocar
algún escalofrío y alguna que otra sonrisa, con historias tan reales como la
vida misma, de esa enfermedad hereditaria que es la muerte. Sazonados, siempre
que sea posible, con la ironía y el buen humor.
Está escrito en primera persona, Habla un
personaje que es una mezcla del Vicenç real y del Vicenç literario. Esa voz
respetuosa por vocación, como un mayordomo inglés, compasivo con el dolor ajeno
que se ha apoderado de todo el libro, ese personaje, ha dado unidad a cada
capítulo de libro, creo que ha evitado un salto entre el lado documental y el
lado que funciona como cortos relatos. En el fondo la muerte es muy sencilla.
El argumento, las sonrisas y lágrimas, corresponden a la vida, a la complejidad
del vivir. Nuestro final no deja de ser el simple clic de un interruptor que
nos apaga la luz.
El último viaje consta
de un prólogo, un introito, y más de una cincuentena de capítulos breves que no
dan tiempo a cansarse, por mucho que uno se lo proponga. Comienza con un
capítulo cuya afirmación es cierta, por muy increíble que parezca, “A los
catorce años resucité”, y termina con “Iguales ante la muerte”, que contiene la
última oración (aquí en cursiva) de una cita de Mario Benedetti que, no
obstante, reproduzco en su integridad, porque merece la pena: “En las exequias
y otros lutos, los muertos se mueren otra vez, pero de risa, sólo porque
comparan los huesos con los huesos, y con humor proclaman que son todos
iguales. Es el socialismo de los esqueletos”.
Para concluir confío que les guste la lectura
de este libro, que corra de boca en boca, y que hablen tan bien de sus autores
que nos toque decir al Vicenç Tugas y a mí aquellas palabras de Eduardo
Galeano:
“Hablaban tan bien de mí, que pensé que me había muerto”. Feliz
lectura.
José Luis Atienza
L’Associació Coordinadora Viladecans contra el
Càncer és una entitat de Viladecans
que es va crear al juliol de l’any 2015. Estem ubicats en el casal d´entitats
Pablo Picasso de Viladecans, al passatge Sant Ramon n 2.
Teníem clar i estem
convençuts que les associacions tot i que cada una té el seu objectiu dins del seu àmbit, creant una
coordinadora seria mes fàcil treballar unides per un únic objectiu, en aquest
cas donar suport a la investigació del càncer.
Vam escollir l’Institut
d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, IDIBELL perquè és un centre proper a la
nostra ciutat que està format per la Universitat de Barcelona en el campus de
Bellvitge, l’Hospital de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans, l’ICO-Institut
Català d’Oncologia en l’Hospitalet i l’Institut Català de la Salut i amb la
seguretat que es fa una aportació directa i finalista als investigadors.
De la mateixa manera
l’IDIBELL ens dona el suport necessari per fer les nostres conferències amb
metges de gran prestigi en el àmbit de la investigació, ells mateixos venen a
recollir el donatiu a la nostra ciutat i participen en les nostres activitats, la
gent té l’oportunitat de coneixe’ls i compartir amb ells,
creant així una confiança que fa que tot l’esforç valgui la pena.
Cada any es crea una
comissió de diferents entitats de Viladecans que són les encarregades d´escollir un dels tres projectes
que ens presenten en una visita a les instal·lacions per treballar tots junts
durant l´any en diferents activitats. Aquestes són proposades
per les associacions, cada una en el seu àmbit o bé la coordinadora en proposa algunes de conjuntes.
El projecte per al 2023,
“Diagnòstic i tractament precoç del càncer de pell” ens va ser presentat per la
Dra. Yolanda Fortuño, cap de dermatologia de l’Hospital de Viladecans. Es
tracta d’implementar el primer circuit ràpid per al diagnòstic precoç garantint
l’accés directe del pacient al quiròfan.
Davant la sospita d’un
càncer de pell, el metge de
família farà una fotografia que enviarà via APP als serveis de dermatologia de
l’hospital de Viladecans, evitant així llistes d’espera i rapidesa en el
tractament.
L’objectiu marcat per
aquesta associació és dotar tots els CAP de les cinc poblacions d’influència de l’Hospital de Viladecans, és
a dir, Gavà, Castelldefels,
Begues, Sant Climent i Viladecans, de dermatoscopis, y formar el personal
necessari per poder implantar el projecte amb garantia.
Coneixent la solidaritat de
tots els viladecanencs estem segurs que ho aconseguirem!!!
Maria Gato Fernando
